Gràcies Carles Calzada

Imatge Vull retre un petit homenatge a un amic, als records pretèrits, als primers teixits emocionals que es creen en el joc, a la infància despreocupada, als primers somriures i també a les llàgrimes. Una etapa de transició, de frescor, d’un cert optimisme tenyit de precaució i en els carrers Hospital i Primitiu Artigues, els sorolls industrials, els grinyols de la maquinària surera, camions i carros i veus proletàries aportaven un batec personalíssim a  les llargues hores diürnes instaurades en el barri.

Sirenes, alarmes, transitar incessant de triadores de taps amb la seva xerrameca, els crits esverats dels nens a la sortida de les Escoles que es fonien en una cançó monòtona, llunyana i tranquil·litzadora producte de la comunió de veus infantils, despreocupades, de to optimista i juganer. No hi caben les preocupacions ni angoixes en els somnis i anhels dels infants, el futur es divisa llunyà, de colors clars, els jocs creatius i somiar despert no té límits, el pessimisme i les fronteres encara no són vocabulari d’aquest període de creixement emocional  i personal que n’és la infantesa.

Ben pentinats, amb la ratlla perfectament definida pel pas de la pinta en mà materna, pantalons de vellut desgastats per l’ús incessant dels jocs de carrer, les caníques i el córrer cuita. La colònia fluïa a raig a les cases i la seva olor passejava com la presència d’un gosset belluguet, pesat i curiós remenant la cua entre les cames dels infants direcció a les escoles. Eren temps de chiruques, d’hiverns freds i recollits, eren temps de veïns propers i portes obertes, d’estufes catalítiques i brasers, de televisors en blanc i negre i somnis en color.

En mig d’aquest ambient vam créixer en “Carlus” amb “u” i jo, al carrer, perduts entre els nostres projectes incessants que s’ubicaven entre el garatge de casa seva, els racons de la fàbrica de suro del seu avi Josep, “les escoles” i l’univers de carrers de la vila Cassanenca. Es podria dir que no paràvem a casa, tan la seva mare com la meva volien mantenir el temple familiar net i endreçat com l’altar de missa i això , tant la Catalina com la Nita ho trobaven incompatible amb la presència de nens inquiets i joganers. Aquest fet ens va catapultar al carrer, a la vida del barri, bellugant-nos entre fàbriques sureres, les seves gents, entre veïns i les seves cases obertes, entre botigues, Ca la Rossita del carrer del Raval, Ca la Subidera del carrer Catalunya, Ca la Porrera del carrer de la Pau, botiguers de barri que fiaven als clients, que tenien una llibreta rera el mostrador que com una bitàcora d’un capità enregistrava l’activitat diària.

En Carlus era el germà del mig, el segon de tres nens de la família Calzada Fullà. Una petita còpia de l’Ismael, el pare lampista, metòdic, endreçat, simpàtic i brillant que sempre tenia alguna que altra cosa entre mans. En Carlus s’hi assemblava físicament, era una ment inquieta, un agradable somriure, a cops sorneguer, un riure contagiós que et matava de mal de ventre, divertit  i de caràcter simpàticament excèntric. En Carlus era passió en cada cosa que posava el seu interès, tenia el toc del geni creatiu. Jo anava a remolc d’aquests apassionaments i em deixava guiar pel meu bon mestre, col·laboràvem i construíem fins que com un mandala, acabava la realització de l’obra i presa de l’oblit s’arraconava en alguna cantonada de la fàbrica de l’avi Fullà víctima de la pols i del pas incessant i inexorable del temps.

En la infantesa les hores s’arrosseguen lentament per construir dies eterns, un dia és una vida i un minut és una oportunitat creativa, així sumant dies perennes i experiències vitals es teixeixen els  primers llaços d’amistat, neixen els primers valors i es perfila lentament el caràcter, dibuixant la pròpia personalitat, aquest regal únic i irrepetible, suma d’ infinits factors i elements que deixen entreveure la imprevisible harmonia de l’univers. Dins aquest univers en el qual navegava cercant el meu destí, la companyia del meu incipient amic, la seva personalitat única i irrepetible, les seves rialles, els seus consells, la seva sola presència i influència es van unir com una màgica reacció química als meus records, a la meva personalitat, als meus valors; senzillament, com diu Shakespeare estem fets de la mateixa matèria que els somnis i en aquest trosset d’existència que màgicament se’ns brinda en forma de regal puc dir que he tingut la sort de compartir, vibrar i sentir amb en Carlus Calzada, un amic i company de viatge.

No hi ha marxa enrere, el pas decidit, ferm i inexorable de les busques del rellotge del temps no s’aturen i el fluir de la vida ens obsequia amb felicitat però també, amb desgràcia. La malaltia ha vençut ràpidament en Carlus, sense contemplacions, sense pietat. La natura és així, salvatge i meravellosa a la vegada, cruel com la mort i tendre com un naixement, és l’etern debat entre contraris que concorre pel riu de la nostra existència.

El missatge optimista que voldria traslladar als coneguts, amics i familiars d’en Carlus és el d’haver tingut la sort d’haver compartit amb ell tots els moments viscuts, les mirades, les paraules, les erres amb gràcia que pronunciava, les carícies, els petons, el seu coneixement, les moixaines, la seva perícia i genialitat, les rialles contagioses, en fi … tota una vida.

El teu amic,

Josep Carmona Vilà

Anuncios
Esta entrada fue publicada en General, Societat y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s