Gràcies Carles Calzada

Imatge Vull retre un petit homenatge a un amic, als records pretèrits, als primers teixits emocionals que es creen en el joc, a la infància despreocupada, als primers somriures i també a les llàgrimes. Una etapa de transició, de frescor, d’un cert optimisme tenyit de precaució i en els carrers Hospital i Primitiu Artigues, els sorolls industrials, els grinyols de la maquinària surera, camions i carros i veus proletàries aportaven un batec personalíssim a  les llargues hores diürnes instaurades en el barri.

Sirenes, alarmes, transitar incessant de triadores de taps amb la seva xerrameca, els crits esverats dels nens a la sortida de les Escoles que es fonien en una cançó monòtona, llunyana i tranquil·litzadora producte de la comunió de veus infantils, despreocupades, de to optimista i juganer. No hi caben les preocupacions ni angoixes en els somnis i anhels dels infants, el futur es divisa llunyà, de colors clars, els jocs creatius i somiar despert no té límits, el pessimisme i les fronteres encara no són vocabulari d’aquest període de creixement emocional  i personal que n’és la infantesa.

Ben pentinats, amb la ratlla perfectament definida pel pas de la pinta en mà materna, pantalons de vellut desgastats per l’ús incessant dels jocs de carrer, les caníques i el córrer cuita. La colònia fluïa a raig a les cases i la seva olor passejava com la presència d’un gosset belluguet, pesat i curiós remenant la cua entre les cames dels infants direcció a les escoles. Eren temps de chiruques, d’hiverns freds i recollits, eren temps de veïns propers i portes obertes, d’estufes catalítiques i brasers, de televisors en blanc i negre i somnis en color.

En mig d’aquest ambient vam créixer en “Carlus” amb “u” i jo, al carrer, perduts entre els nostres projectes incessants que s’ubicaven entre el garatge de casa seva, els racons de la fàbrica de suro del seu avi Josep, “les escoles” i l’univers de carrers de la vila Cassanenca. Es podria dir que no paràvem a casa, tan la seva mare com la meva volien mantenir el temple familiar net i endreçat com l’altar de missa i això , tant la Catalina com la Nita ho trobaven incompatible amb la presència de nens inquiets i joganers. Aquest fet ens va catapultar al carrer, a la vida del barri, bellugant-nos entre fàbriques sureres, les seves gents, entre veïns i les seves cases obertes, entre botigues, Ca la Rossita del carrer del Raval, Ca la Subidera del carrer Catalunya, Ca la Porrera del carrer de la Pau, botiguers de barri que fiaven als clients, que tenien una llibreta rera el mostrador que com una bitàcora d’un capità enregistrava l’activitat diària.

En Carlus era el germà del mig, el segon de tres nens de la família Calzada Fullà. Una petita còpia de l’Ismael, el pare lampista, metòdic, endreçat, simpàtic i brillant que sempre tenia alguna que altra cosa entre mans. En Carlus s’hi assemblava físicament, era una ment inquieta, un agradable somriure, a cops sorneguer, un riure contagiós que et matava de mal de ventre, divertit  i de caràcter simpàticament excèntric. En Carlus era passió en cada cosa que posava el seu interès, tenia el toc del geni creatiu. Jo anava a remolc d’aquests apassionaments i em deixava guiar pel meu bon mestre, col·laboràvem i construíem fins que com un mandala, acabava la realització de l’obra i presa de l’oblit s’arraconava en alguna cantonada de la fàbrica de l’avi Fullà víctima de la pols i del pas incessant i inexorable del temps.

En la infantesa les hores s’arrosseguen lentament per construir dies eterns, un dia és una vida i un minut és una oportunitat creativa, així sumant dies perennes i experiències vitals es teixeixen els  primers llaços d’amistat, neixen els primers valors i es perfila lentament el caràcter, dibuixant la pròpia personalitat, aquest regal únic i irrepetible, suma d’ infinits factors i elements que deixen entreveure la imprevisible harmonia de l’univers. Dins aquest univers en el qual navegava cercant el meu destí, la companyia del meu incipient amic, la seva personalitat única i irrepetible, les seves rialles, els seus consells, la seva sola presència i influència es van unir com una màgica reacció química als meus records, a la meva personalitat, als meus valors; senzillament, com diu Shakespeare estem fets de la mateixa matèria que els somnis i en aquest trosset d’existència que màgicament se’ns brinda en forma de regal puc dir que he tingut la sort de compartir, vibrar i sentir amb en Carlus Calzada, un amic i company de viatge.

No hi ha marxa enrere, el pas decidit, ferm i inexorable de les busques del rellotge del temps no s’aturen i el fluir de la vida ens obsequia amb felicitat però també, amb desgràcia. La malaltia ha vençut ràpidament en Carlus, sense contemplacions, sense pietat. La natura és així, salvatge i meravellosa a la vegada, cruel com la mort i tendre com un naixement, és l’etern debat entre contraris que concorre pel riu de la nostra existència.

El missatge optimista que voldria traslladar als coneguts, amics i familiars d’en Carlus és el d’haver tingut la sort d’haver compartit amb ell tots els moments viscuts, les mirades, les paraules, les erres amb gràcia que pronunciava, les carícies, els petons, el seu coneixement, les moixaines, la seva perícia i genialitat, les rialles contagioses, en fi … tota una vida.

El teu amic,

Josep Carmona Vilà

Anuncios
Publicado en General, Societat | Etiquetado , | Deja un comentario

United Explanations – La forma fàcil d’entendre els assumptes internacionals

Imagen

Furgant per la web cercant documentals interessants he trobat aquesta pàgina interessantíssima, United Explanations.org. Una mirada diferent per entendre més el món globalitzat en que vivim. La pàgina està perfectament organitzada per facilitar la cerca segons temes i interessos. Una pàgina web recomanable a tota persona inquieta interessada en la comprensió del món.

Publicado en General | Etiquetado , , , , | Deja un comentario

TRANSCENDINT ELS COLORS

Imatge

 

Em remeto a Kafka per descriure el vodevil trist i desolador que tenim davant les notícies d’actualitat. Trist i angoixant de veure com les situacions que titllaves d’insuperables s´han tornat minúscules amb el pas del temps. Els despropòsits avancen in crescendo, imparables, sense cap obstacle davant la mirada perplex dels ciutadans relegats a mers contribuents, que desconcertats i atònits ens limitem a existir i continuar dins l’engranatge d’una societat cada cop més injusta i desigual. La música d’aquesta comèdia flueix en un ambient caspós i decadent on els personatges corruptes, mafiosos i poderosos es mouen alegrement i amb les butxaques plenes, saltant-se a la torera, mai millor dit, cadascun dels entrebancs de la Justícia. S’aproven lleis que afavoreixen clarament a una oligarquia que des dels seus pedestals admiren com el ramat submís segueix les indicacions del Govern, permetent amb la nostra passivitat que desmuntin amb dies el que anys va costar construir. Un ministre que ens culpa d’adoctrinament i ens imposa a toc de llei un canvi en l’educació amb mirada centralitzadora i espanyolista. Un altre ministre de justícia que vol emplenar les presons d’elements subversius que es manifesten a base de Tuits i fins i tot persegueix aquells que amb el repicar de les cassoles s’acosten a la desvalguda banca. Que tremoli l’Ada Colau i els represaliats dels afectats per les hipoteques, que callin els pobres estafats de les preferents, que prohibeixin als dits temeraris teclejar piulades provocadores i antisistema, que retornin les cassoles cridaneres als armaris, que els malalts no es queixin tant i paguin i que els aturats no intentin sortir del país…

L’aire fresc d’aquests dies foscos però, és el pas ferm, silenciós i pacífic d’un poble cap a un somni, però no hem d’oblidar que aquest camí ens obra la oportunitat d’imaginar un futur diferent, més transparent, responsable, amb igualtat d’oportunitats i lluny del dictamen de les polítiques dogmàtiques neoliberals que ens assetgen. Aquesta força imparable, la constància i la calma que ens caracteritza precisen d’un debat més enllà dels colors de la bandera, un debat profund sobre quin serà el model de la nostra futura societat.

Publicado en General | Etiquetado , , , , | Deja un comentario

Vents del canvi

Un malson s’ha instal·lat a les nostres vides i observem amb plàcid desinterès, apatia i resignació el resultat dels esdeveniments. Les retallades al nostre sistema públic de salut, l’alt índex d’atur, la nostra trista economia productiva, les rebaixes de sous i drets, l’espoli fiscal, el futur de la moneda única, la tragèdia Grega que amenaça no ser la única representació, la tecnocràcia imperant, el dèficit i la inflació, les re-recapitalitzacions dels bancs per part dels estats, la bombolla inmobiliària, la desconfiança dels mercats, reinventar la sanitat i el co-pagament, el senat inútil amb 264 sous, l’educació pública en caiguda lliure i els aeroports sense avions, AVE sense passatgers, la corrupció sense càstig que ja fa fàstic i un ex-president transformat en senador arrapat a les prerrogatives i al seu despatx, l’oblidat Millet, el graciós Montull, en Camps i el Gürtel, els paradisos fiscals i les Sicavs, Goldman Sachs i les agències de ràting, Europa en crisi, “Merkozy” i les dues velocitats, ajuntaments en bancarrota, pujada d’impostos, discursos monotemàtics protagonitzant totes les tertúlies, paraules, missatges, imatges actuant com anestesia i convertits nosaltres en mers espectadors s’escapa la paraula impotència navegant en un vaixell sense timó, sense capità, sense rumb, conduït pels vents dels imprevisibles mercats sense rostre, devoradors de les poques restes de lucidesa i el sentit comú es dissol en una boirina de filisteísme… Són aquests els vents del canvi?.

Publicado en Artícles d'interés, Política, Societat | Deja un comentario

El valor dels sindicats

Parlo en nom de la Gemma, d’una dona treballadora com tantes hi ha, que cerca respostes i justícia davant un problema laboral i que després de picar moltes portes s’ha trobat amb aquesta de ben peculiar i descriptiva:

Santa innocència la meva de pensar que els sindicats majoritaris gironins poden servir d’ajuda en moments d’incertesa. Sorpresa al picar la porta sindical i no trobar el “company” desinteressat, defensor dels assalariats, el representant vocacional al servei de la dignitat laboral que lluita en contra dels abusos comesos per l’empresari deshonest i irresponsable.  Sóc il·lusa, m’han rebut amb un passi per caixa, són 50 euros, no li cobreix el servei del lletrat, vostè no està sindicada.  M’han parlat de períodes de carència, etc,…. Fredor he trobat on cercava el caliu de la causa comuna, un cop de cap a la porta de ferro darrera la qual no s’amaga un abanderat dels drets dels treballadors, sinó l’habitual servei anònim, interessat, típic de les grans companyies telefòniques, de les asseguradores que publiciten immillorables serveis i que davant d’un problema es remeten amb locució apresa a la lletra minúscula del contracte signat. Res és de franc companys!, no estàs sindicada… són 50 Euros….  Potser els sindicats també pateixen la malaltia del distanciament amb la ciutadania, al igual que la mediocritat política actual, ara entenc el pèssim seguiment de les seves convocatòries. Ara entenc perquè algunes d’aquestes sigles majoritàries fan ús de les eines més populistes, que recorden els cacics terratinents que compren els vots per correu a canvi de regals i prerrogatives. Volen la cadira o és vocacional?. Tristesa, decepció i ràbia continguda que intento alliberar a través d’aquestes paraules enfilades que em remeten al discurs buit de la dreta més cañí en els debats d’intereconomía, on exclamen i denuncien que els sindicats són una lacra interessada de gent que no vol treballar, viuen del “cuento” subvencionats per l’Estat i no serveixen per res. No vull per res del món pensar com ells, però em fa ràbia que per pocs segons hagi orientat la mirada al discurs d’aquella cadena i tot això us ho dec a vosaltres CCOO i UGT gironines.

Publicado en Artícles d'interés, Política, Societat | Etiquetado | Deja un comentario

#SPANISHREVOLUTION

Publicado en Política, Societat | Deja un comentario

L’escudella, el futbol i la nostra situació

L’escudella, caldo enriquit per verduretes de tots colors talment notícies de la crisi que bullen en totes direccions, sense ordre ni concert, musicant la melodia de l’empobriment de la població dirigida per les mans de ministre que s’escalden i es couen però perduren fins a ser servits sense reprovacions. Treu pit el pollastre amb promeses d’assaciar als comensals, aquí teniu substància, sabor, diu aquest amb seguretat i orgull i d’un salt impera la botifarra eficientment aprofitada de les restes del porc que ja està mort i repartit, botifarra per tots!!. Les mans de ministre d’una grapada atrapen les mongetes, la col i l’api que alleugerien el pes del greix de la cansalda, cada cop més prima, com les arques públiques, que espesseeixen el caldo d’aquesta escudella densa i concentrada talment els ànims tensos del poble que trist i impotent veu els ingredients de l’escudella esmunyir-se a mans d’altri sense que el pollastre solti paraula ni avís. Són temps difícils per la cuina catalana no hi ha diners per un bon os de pernil, ni tall de vedella però ben cert és que la pilota és segura, ningú tregui la pilota que necessària es presta captivant, enlluernant i distraient l’atenció del comensal que pensa, almenys avui menjaré….si guanya el Barça.

Publicado en General, Política, Societat | Deja un comentario

A la cacera de l’infractor

Ahir dia 27 d’abril sortia en diversos mitjans de comunicació i a diverses pàgines un gran reportatge sobre la persecució d’algunes pràctiques realitzades. Així sortia en titulars : Jocs de guerra clandestins al parc natural del Montgrí i No es pot pescar de nit al riu Ter.
Sembla ser que hi han persones que juguen al Paint ball a les derruïdes i abandonades instal·lacions militars, pot ser de nit, amb nocturnitat i traïdoria però només juguen, potser es tracta d’un parc Natural però hauríeu de veure l’estat real de les instal·lacions, potser hi pot haver perill perquè algun dels insensats que juga faci foc i sigui un irresponsable. Hi poden haver alguns factors que puguin posar en risc algun bé col-lectiu i que aquest bé depengui exclusivament de la irresponsabilitat d’una persona i per aquesta excepció s’apliqui una norma que desemboca amb PROHIBICIÓ, SANCIÓ, AQUÍ NO.
Els pescadors ja no poden pescar de nit perquè fan foc, carai multeu als que facin foc, als que deixin la fotuda brossa irresponsablement però esteu limitant els drets dels ciutadans normals, dels que recordem amb bons ulls aquells dies de la infància en  que amb els pares pujaven set nens al cotxe i anàvem a la platja i de pícnic a la pineda i passaven tot el dia compartint la truita de patates i la “Ensaladilla Rusa” mentre gaudíem del dia, del lloc i del present. És possible poder creure en una societat responsable, educar als irrespensables sense haver de pressionar a la resta dels mortals???

Preocupeu-vos de pagar multes, zones blaves, no jugueu, no pesqueu, no feu, aviat les restriccions de la economia, la falta de comunicació i relació i la pressió latent acabaran per afogar-nos i no tindrà cap sentit treure el cap de casa per simplement viure.

Publicado en Artícles d'interés, Esdeveniments, General, Societat | Deja un comentario

La lógica del negoci de les sales de cinema

Les sales de cine buides, així les trobo cada cop que hi vaig. No em trobo als cinemes Truffaut de Girona davant una pel·lícula tailandesa subtitulada al Norueg, ni acudeixo a hores de sessió golfa. La gent ja no va al cine i no precisament pel pirateig, ni perquè disposen de grans pantalles a casa que ofereixen una experiència única, no va al cine per una raó de “lògica esclafant”, el preu.
Avui he pagat per dues persones 10 euros per entrada més les crispetes i beguda, un total de 25,50 Euros, 4443 ptes (més visual).
Sóc profà amb el negoci del cine però se’m acudeixen formes de rentabilitzar-lo, de convertir les sales buides amb sales plenes i la solució no depèn de matemàtica avançada, d’algoritmes genials ni de fórmules de bruixeria, només s’ha d’aplicar la “lògica esclafant”.
Les sales estan buides i els seients freds però les despeses de projecció són les mateixes tant si la sala està buida que plena, en conseqüència els ingressos directes o indirectes (llaminadures i xuxes) canviarien si la sala s’emplenés, si les famílies decidissin passar la tarda al cine.
Es demostrable que la pirateria no té una influència negativa sobre l’afluència de públic als cinemes. Avatar va ser la pel·lícula més descarregada i alhora la que va tenir més recaptació.
La gent encara volem anar al cine, passar una bona tarda i gaudir de l’ambient que les sales poden oferir amb tots els serveis, volem gaudir d’un servei que la relació qualitat preu sigui bona, que anar al cinema sigui una experiència, una bona sensació, un temps ben aprofitat.
La crisi d’aquest model de negoci és evident i és en aquests períodes en que els negocis s’han de reinventar, oferir un producte que s’adapti als temps i al consumidor, que doni un valor afegit al client i que aquest deixi de ser un número, una cara anònima, una simple estadística per convertir-se en part vital que interactúa amb un projecte nou.
El clients no podem tenir la sensació que paguem i que a sobre ens fan un favor, volem pagar i ser servits tal i com ens mereixem, amb un somriure i una grata experiència. Hem de tenir l’oportunitat de participar en el servei  i inclús alimentar-lo a través d’un bon feed back.

Publicado en Artícles d'interés, General, Societat | Deja un comentario

Lectures sobre la bombolla immobiliària

Aquest matí el cafè amb llet d’en Pere em suggereix una reflexió motivada per la lectura d’articles d’economia com aquest: Encara queda molt de marge perquè els preus dels pisos baixin del Diari de Girona, escrit per José García Montalvo.
Sembla que aquesta situació farà de llast per una economia com la nostra, som una economia lenta i ara hem d’arrossegar el pes de les hipoteques donades sense control per unes entitats poc responsables que només procuraven per arribar al seus objectius. Alguns bancs, no pocs, seguien la política de facilitar el crèdit a pesar de la poca solvència d’alguns clients i ara no volen assumir la part de responsabilitat que tenen en la fallida del sistema i en conseqüència en la fallida de moltes economies domèstiques que no veuen sortida possible i duen la corda lligada al coll amb el pes d’una hipoteca desmesurada.
Rescatem els bancs amb diners públics i aquests, molts d’ells irresponsables, encara demanen un deute que si haguessin fet bé els estudis de concessió del crèdit seria més assumible. Unes taxacions que de vegades superaven el 120 % del valor de la hipoteca.
Les economies més dinàmiques ataquen els problemes ràpidament, les ferides es cicatritzen i el futur es torna més prometedor que el nostre.
Espero que prosperin iniciatives populars com aquesta PAH i les famílies afectades puguin tornar a veure la llum.
És hora que ens posem a pensar sobre les responsabilitats que s’han d’assumir, és hora de que comencem a reivindicar una societat més justa i responsable.

Publicado en Política, Societat | Deja un comentario